(A totes aquelles persones que, dient-se educadores, afirmen sense avergonyir-se’n, que la seva no és una acció políticosocial).
Podeu fer el favor de mirar aquesta fotografia? Podeu dir-me en què es diferencia aquest nen del nen que, a l’esplai, li dieu que ha de respectar al seu company? Sou capaces, vosaltres que us autoconcebeu com a persones educadores, de dir que aquest nen no és problema vostre? De debò que podeu dir això i després pretendre tenir credibilitat, primer com a persones i després com a monitores?
No!, direu, i tant que em preocupa! Però què hi podem fer nosaltres? Prous problemes tenim a la nostra vida, no podem arribar a tot arreu! Deixant de banda la relativitat dels vostres problemes en comparació amb els del nen de la foto, us diré que tinc la sensació que ni tant sols intenteu fer res, que us escudeu en la vostra incapacitat com si això fós una excusa i no una carència. No voldria ofendre, però teniu el cervell tan malmès que no enteneu res de res. Algú pot dir, sense vaguetats, perquè aquest txaval va armat?
Ei, les coses clares: o sou monitores-de-happy-park o sou educadores, però les dues coses no són compatibles. Si reclameu reconeixement social per la tasca educativa que fa l‘esplai us l’heu de guanyar, no s’hi val només a parlar, a dir que sou un agent educatiu imprescindible al vostre territori concret i a la societat per extensió i quedar-vos en això, en paraules que no se sostenen en la praxis diària. Fer això és ser farsants, hipòcrites, egòlatres. Més valdria que directament us contractessin al happy park, de debò que us ho dic, i que deixessiu d’utilitzar el nom de l’esplai per nodrir el vostre ego, que ja se sap que a segons quins cercles queda molt bé això de ser voluntàries.
A totes aquelles persones que feu esplai per inercia, que parleu i parleu sense parar de solidaritat, de respecte per tothom, de que la teva llibertat acaba on comença la dels altres, que premieu per sistema el concepte subjectiu i parcial de bon comportament i esbronqueu als txavals que només han après a resoldre els seus problemes a hòsties; a totes vosaltres haig de dir-vos que no sou imprescindibles com a educadores, que l’escola ja fa aquesta funció, que l’esplai, en aquest cas, no deixa de ser-ne una extensió, una activitat extraescolar més, al mateix nivell que les altres. I que amb raó ens hi volen fer entrar, doncs, quina és la diferència?
A l’escola explicaran que la vida d’aquest nen és una tragèdia. Fins i tot podran dur a terme un projecte per enviar material escolar a la zona on viu aquest txaval. Però no servirà de res, perquè aquest nen ja és mort. Aquest i tots els que el segueixen. I continuaran morint mentre les causes que ho han provocat continuin sent alimentades pel monstre sistèmic que porta per nom Capitalisme.
Si de debò preteneu educar heu de saber per què ho feu, quins són els objectius de la vostra educació. Jo no aniré a Uganda, al Sudan, a Somalia, a Burundi, a Libèria, a Costa de Marfil, a Sierra Leona, a Sri Lanka, a Palestina, a Afganistan, al Nepal, ni a Colombia a dir-los que s’han d’estimar, perquè el primer nen d’aquests al que li parli d’amor i felicitat per a tothom em fotrà un tret entre cella i cella, i amb raó.
Però si que tinc la responsabilitat, si em considero persona educadora, de fer tot el possible per a que els infants a qui educo siguin conscients d’aquesta realitat social. De que en aquest món hi ha unes poques persones que fan i desfan el que volen i com volen en funció dels seus interessos econòmics i que la gran majoria de les persones viuen sotmeses i encadenades a aquestes voluntats, sense cap altra expectativa que la de sobreviure, simplement sobreviure, una nit més.
I a més a més, si em considero persona educadora, faré tot el que estigui al meu abast per a que els infants a qui educo entenguin que això no és ni just ni natural, que aquesta és una realitat intolerable, vomitiva, i que és a les seves mans (i això no vol dir altra cosa que a través de les seves accions reals i concretes) el dir que ja n’hi ha prou de tanta merda. I ho faré perquè sento com a propis uns valors determinats d’entre tot el ventall ideològic que presenta la nostra societat. Uns valors que considero irrenunciables, escollits no aleatòriament però si subjectivament, mai neutrals. Considero irrenunciables l’internacionalisme real, la llibertat real, la igualtat real, la solidaritat real, la responsabilitat real.
I si sóc monitor, és per a que les nenes i els nens a qui educo sentin també com a propis aquests valors. Ja em diereu, aleshores, si el que faig és política o no. Educar és incidir, intervenir, mai és una acció neutral. I en no ser neutral i concebre-la conscientment com a no neutral, la meva acció educativa esdevé política. Si, com a educadores, després d’entendre com funcionen les coses a la nostra societat, al nostre planeta, continueu considerant que no tenim res a dir ni a fer, més valdria que canviéssiu el rètol de l’esplai, compressiu unes quantes escales i una piscina de boles de colors i cobréssiu per hores, que així, com a mínim, serieu coherents entre el que dieu i el que feu.
Això si, el primer pas és voler entendre.
Qui no vol fer les coses busca excuses.
Qui les vol fer troba els mitjans.
No!, direu, i tant que em preocupa! Però què hi podem fer nosaltres? Prous problemes tenim a la nostra vida, no podem arribar a tot arreu! Deixant de banda la relativitat dels vostres problemes en comparació amb els del nen de la foto, us diré que tinc la sensació que ni tant sols intenteu fer res, que us escudeu en la vostra incapacitat com si això fós una excusa i no una carència. No voldria ofendre, però teniu el cervell tan malmès que no enteneu res de res. Algú pot dir, sense vaguetats, perquè aquest txaval va armat?
Ei, les coses clares: o sou monitores-de-happy-park o sou educadores, però les dues coses no són compatibles. Si reclameu reconeixement social per la tasca educativa que fa l‘esplai us l’heu de guanyar, no s’hi val només a parlar, a dir que sou un agent educatiu imprescindible al vostre territori concret i a la societat per extensió i quedar-vos en això, en paraules que no se sostenen en la praxis diària. Fer això és ser farsants, hipòcrites, egòlatres. Més valdria que directament us contractessin al happy park, de debò que us ho dic, i que deixessiu d’utilitzar el nom de l’esplai per nodrir el vostre ego, que ja se sap que a segons quins cercles queda molt bé això de ser voluntàries.
A totes aquelles persones que feu esplai per inercia, que parleu i parleu sense parar de solidaritat, de respecte per tothom, de que la teva llibertat acaba on comença la dels altres, que premieu per sistema el concepte subjectiu i parcial de bon comportament i esbronqueu als txavals que només han après a resoldre els seus problemes a hòsties; a totes vosaltres haig de dir-vos que no sou imprescindibles com a educadores, que l’escola ja fa aquesta funció, que l’esplai, en aquest cas, no deixa de ser-ne una extensió, una activitat extraescolar més, al mateix nivell que les altres. I que amb raó ens hi volen fer entrar, doncs, quina és la diferència?
A l’escola explicaran que la vida d’aquest nen és una tragèdia. Fins i tot podran dur a terme un projecte per enviar material escolar a la zona on viu aquest txaval. Però no servirà de res, perquè aquest nen ja és mort. Aquest i tots els que el segueixen. I continuaran morint mentre les causes que ho han provocat continuin sent alimentades pel monstre sistèmic que porta per nom Capitalisme.
Si de debò preteneu educar heu de saber per què ho feu, quins són els objectius de la vostra educació. Jo no aniré a Uganda, al Sudan, a Somalia, a Burundi, a Libèria, a Costa de Marfil, a Sierra Leona, a Sri Lanka, a Palestina, a Afganistan, al Nepal, ni a Colombia a dir-los que s’han d’estimar, perquè el primer nen d’aquests al que li parli d’amor i felicitat per a tothom em fotrà un tret entre cella i cella, i amb raó.
Però si que tinc la responsabilitat, si em considero persona educadora, de fer tot el possible per a que els infants a qui educo siguin conscients d’aquesta realitat social. De que en aquest món hi ha unes poques persones que fan i desfan el que volen i com volen en funció dels seus interessos econòmics i que la gran majoria de les persones viuen sotmeses i encadenades a aquestes voluntats, sense cap altra expectativa que la de sobreviure, simplement sobreviure, una nit més.
I a més a més, si em considero persona educadora, faré tot el que estigui al meu abast per a que els infants a qui educo entenguin que això no és ni just ni natural, que aquesta és una realitat intolerable, vomitiva, i que és a les seves mans (i això no vol dir altra cosa que a través de les seves accions reals i concretes) el dir que ja n’hi ha prou de tanta merda. I ho faré perquè sento com a propis uns valors determinats d’entre tot el ventall ideològic que presenta la nostra societat. Uns valors que considero irrenunciables, escollits no aleatòriament però si subjectivament, mai neutrals. Considero irrenunciables l’internacionalisme real, la llibertat real, la igualtat real, la solidaritat real, la responsabilitat real.
I si sóc monitor, és per a que les nenes i els nens a qui educo sentin també com a propis aquests valors. Ja em diereu, aleshores, si el que faig és política o no. Educar és incidir, intervenir, mai és una acció neutral. I en no ser neutral i concebre-la conscientment com a no neutral, la meva acció educativa esdevé política. Si, com a educadores, després d’entendre com funcionen les coses a la nostra societat, al nostre planeta, continueu considerant que no tenim res a dir ni a fer, més valdria que canviéssiu el rètol de l’esplai, compressiu unes quantes escales i una piscina de boles de colors i cobréssiu per hores, que així, com a mínim, serieu coherents entre el que dieu i el que feu.
Això si, el primer pas és voler entendre.
Qui no vol fer les coses busca excuses.
Qui les vol fer troba els mitjans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada